Instruments

 

Repertori

 

Historial

 

Agenda

 

Descàrregues

 

Contacte

 

Enllaços


ACORDIÓ DIATÒNIC

L'acordió diatònic és un instrument de vent, però dels que no es bufa! L'aire és activat per una manxa que el músic va obrint i tancant. Cada un dels botons de l'acordió obre una porteta a una obertura i l'aire passa per aquelles obertures que estan obertes, movent unes inxes metàl.liques, col.locades al costat de cada obertura, i produint el so. La peculiaritat de l'acordió diatònic està en el fet que, en la seva versió més bàsica, només té les notes de dues escales diatòniques (la de do i la de sol per exemple). A més, un mateix botó fa dues notes: una estirant la manxa i l'altra premént-la. Tota aquesta mecànica tan complexa fa de l'acordió un instrument màgic, agradable de tocar en molts moments diferents i completament adaptat al repertori i a l'harmonia de la música folk de casa nostra i de molts altres països.

acordió

CASTANYOLES

Les castanyoles són un instrument de percussió idiòfon (això vol dir que el so es produeix de l'impacte entre els dos cossos que formen aquest instrument). Les castanyoles poden ser de materials molt diversos, tot i que a la península ibèrica acostumen a ser de fusta (o ara actualment de resines i plàstics sintètics). Però també hi ha excepcions, com les castanyoles marines, fetes amb petxines i que s'utilitzen per als balls de les nyacres de Sant Pere Pescador i de Castelló d'Empúries.

De fet, hi ha força instruments de percussió que utilitzen aquesta tècnica del repic entre dos cossos, com les culleretes, o fins i tot posant-se unes pedres planes entre els dits com ho fan a Portugal.

A la nostra cultura, aquest instrument va molt associat a la dansa, i és indispensable per als balladors de ball de pagès (de les Illes), d'esbarts dansaires, de certes disciplines de dansa antiga i barroca, etc.

Com a curiositat, cal dir que les castanyoles més grans que es toquen a tota la Mediterrània són d'Eivissa, i fan un pam cadascuna.

cadascuna.
castanyoles

 

FLAUTA TRAVESSERA

També anomenada flauta travessera europea, “grande flûte”, flauta Boehm, flauta alemanya, flauta suïssa, etc. Tot i que se la coneix amb el nom de “flauta travessera” (confonent-se, doncs, amb el nom genèric de la família de les flautes a la qual pertany) cal tenir ben present que es tracta d'un tipus d'instrument molt concret.

La seva història es remunta a l'Europa renaixentista del segle XVI, on s'utilitzaven unes flautes travesseres (generalment de fusta i amb 6 forats) que es coneixia amb el nom de “flauta alemanya” o “flauta suïssa”.
La nova estètica musical del barroc i les diferents innovacions tècniques que s'aplicaran a l'instrument faran que a poc a poc la flauta alemanya (Querflöte) vagi guanyant terreny en l'anomenada “música culta” en detriment de la flauta dolça o de bec (Blockflöte) aleshores molt utilitzada. Aquest nou panorama animarà als compositors a explotar una mica més aquest instrument, alguns intèrprets s'esforçaran a fer-se virtuosos de la flauta, i els constructors li aplicaran innovacions i modificacions per tal d'adaptar-la a les noves necessitats sonores i estètico-musicals.

El canvi més transcendental el va fer el flautista i enginyer Theobald Boehm quan l'any 1847 presenta el seu nou model, del qual destaquen les següents modificacions:
   - aplica canvis a la forma del tub, en la mida i en el nombre de forats
   - generalitza l'ús del tub de metall per a la construcció del seu nou model (tot i que algunes flautes seguiran amb el cos de fusta.
   -idea un complex mecanisme per poder tapar i destapar àgilment el gran nombre de forats (que permeten finalment a la flauta moure's per tota l'escala cromàtica en una àmplia tessitura). Aquest mecanisme  s'aplicarà també a altres instruments  de vent (saxòfon, clarinet, tenora, tible, etc.)

Aquest nou model de flauta , que se'l coneix pel nom de “flauta Boehm”, es va generalitzar durant la segona meitat del segle XIX i és la base del que encara s'utilitza actualment (amb lleugeres modificacions).
Es tracta d'un instrument que la seva evolució respon a les exigències de l'anomenada “música culta occidental” en la qual la flauta troba el seu lloc en les grans orquestres simfòniques, en la música de cambra, i també com a instrument solista.

 

FLAUTí i PIFRE

En un primer moment la flauta travessera que ara anomenem renaixentista i el pifre eren un mateix instrument. Però tal com passava en aquells temps, la família de travesseres estava formada per flautes de diferents mides. Veiem com en un gravat de l'època1 hi ha dibuixades 4 flautes travesseres o flautes suïsses ordenades per la seva llargada, totes elles sota el nom de "Dier Schweitzer Pfeiffen". La més petita, amb un so més agut i potent, va acabar tenint un ús sobretot militar. I alguna de les més grans, amb un so més càlid i suau, va donar lloc al que posteriorment es va anomenar traverso o flauta travessera barroca (vegeu flauta travessera).

La més petita ha conservat el nom de pifre i es va estendre per l'Europa occidental a través dels exèrcits de Napoleó, que per a les seves batalles es va servir sovint de mercenaris suïssos (i que per tant, tenien la costum d'utilitzar aquests instruments). Sembla ser que entren a la península ibèrica a finals del segle XV, i a principis del XVI a França.

Poc a poc aquest instrument s'anirà desvinculant del món militar i prendrà diferents camins. Per un costat adoptarà només part de les innovacions proposades per Theobald Boehm (vegeu flauta travessera) donant lloc a un nou instrument “culte” on trobarà el seu lloc principalment en les orquestres i en les bandes de música. Aquest instrument s'anomenarà flautí o flauta piccolo.

I per un altre costat, l'instrument militar arrelarà en la cultura tradicional i rural, on es mantindrà sense conèixer els canvis del sistema Boehm, amb unes formes que ens poden recordar força al pifre dels soldats de Napoleó. Avui en dia la tradició del pifre com a instrument popular i tradicional es manté viva a Occitània, concretament a la zona de Bordeus (al Bazadés) amb les ripataulèras, i a la zona de Niça (país Niçard). També hi ha una tradició a Brasil, però que s'ha desenvolupat en un altre context.

Pel què fa al flautí i als inicis de la seva existència com a tal, sabem que Vivaldi té alguns concerts que actualment es toquen amb flautí (però també amb flauta de bec), i a tall d'exemple, l'òpera de La Flauta Màgica de Mozart i la 9ena simfonia de Beethoven ja compten amb la presència d'aquest instrument a l'orquestra.

Podeu trobar més informació sobre el pifre a  sites.google.com/site/pifres

flautí pifre

 

GRALLA

La gralla és un instrument de la família dels oboès. Consta d'un tub de fusta amb set forats melòdics i dos de sonoritat. La font sonora és una canya doble que s'uneix a la gralla amb una peça metàl.lica, el tudell.

Els orígens de la gralla com a instrument de fusta amb una canya doble semblen datar del segon mil.leni abans de Crist! Egipcis, grecs, perses i romans ja tocaven un instrument d'aquestes característiques, que de mica en mica es va anar estenent per tota la Mediterrània i pel Pròxim i Llunyà Orient, resseguint, potser, la ruta de la seda.

A Catalunya, aquest tipus d'instrument (tipus oboè) sembla que va arribar a l'edat medieval, i des de llavors evolucionà fins a finals del SXIX, on va gaudir d'una època d'or, per l'excel.lència dels músics que la tocaven i per la creació de nou repertori, orientat sobretrot als balls pouplars. Després d'una greu davallada a mitjan segle XX, la gralla va recuperar-se gràcies al treball constant i individual de diferents músics, arribant avui en dia a un estat de salut molt bo tant a nivell quantitatiu com qualitatiu.

Més informació la podeu trobar al llibret del CD de la "Colla de Mar". Mostres de Música Tadicional. Sèrie 5. Volum 1. Dept. de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

GUITARRA

 

 

PANDERETA

La pandereta és un instrument de percussió que per les seves característiques és al mateix temps membranòfon (per la membrana de pell que fem sonar al picar-hi) i idiòfon (pels sonalls que vibren a conseqüència de les picades).

Dins de la música culte, la pandereta la trobem dins dels instruments de percussió més usuals que hi ha a l'Orquestra i que és, per tant, tractada i estudiada en els Conservatoris de Música, amb una tècnica molt concreta.

A nivell tradicional, la pandereta és un instrument molt antic i molt present en moltes cultures. Amb gran varietat de mides i gruixos, se'n troben a molts indrets del món i compta amb tècniques d'execució molt específiques per a cada cultura (pandereta gallega, basca, italiana, brasilera, àrab...).

Sembla ser que a Catalunya hi havia també la presència de panderetes dins de la música tradicional (si més no, de panderos segur!) però no se'n conserva massa la tècnica que s'utilitzava.

L'Helena Casas, amb en Carles Belda (amb Pomada, per exemple) van instaurar una certa moda de la pandereta basca que ha arrelat força en els nous grups de música folk del nostre país.


 

pandereta

 

TAROTA

La tarota és un instrument de vent de la família dels oboès format per un tub de fusta, una transició metàl.lica (el tudell) i una llengüeta (inxa) de doble canya. La llargada del tub és d'uns seixanta centímetres i en la seva versió més primitiva (tarota seca), aquest consta de sis forats a la part davantera i un a la part posterior on el músic col.loca els dits per executar la melodia.

A nivell històric la tarota és germana de la gralla i podem dir que comparteixen els orígens. Com a oboè més greu i més dolç que la gralla, i ja en l'edat medieval, era utilitzat preferentment en la música de cort. Més tard (SXIX) va a passar formar part de la formació de "cobla de tres quartans" amb el sac de gemecs i el flabiol i tamborí. A partir dels anys quaranta i cinquanta cau en desús arreu de Catalunya i és cap als vuitanta i noranta que s'ha recuperat l'instrument.

Actualment a Catalunya hi ha diferents constructors de tarotes que han treballat i afinat el patró i fins i tot hi han afegit alguna clau per augmentar-ne la tessitura. Avui en dia, l'instrument comença a guanyar popularitat ja que nombrosos grups de l'escena folk catalana i mediterrània l'estan integrant en el seu repertori i actualment podem dir que gaudeix d'una bona salut.

 

VEU

Es diu que és l'instrument més natural ja que el portem tots a dins i qui més qui menys tothom l'ha fet servir per entonar una melodia, imitar un so... Però sovint s'ha desvinculat del món instrumental i fins i tot la paraula “músic” en molts àmbits serveix per a designar instrumentistes sense incloure als cantadors.

I també hi ha qui diu que la veu humana és deu més a una casualitat accidental que no pas a un do natural. En uns plecs i mucoses de la laringe (la funció principal de la qual és sobretot ajudar a la deglució i a la respiració) hi trobem el que hem volgut anomenar aparell fonador. Sense que fos la seva funció, els humans hem explotat aquest aparell amb finalitats fonològiques, exposant-lo a un lleuger sobreesforç. Parlar i cantar requereix d'una tècnica vocal que s'aprèn (com una llengua). Alguna d'aquestes tècniques s'han desenvolupat força donant lloc a certs estils i maneres de cantar: tècnica lírica, cant flamenc, cant amb harmòncis, cant amb iòdel, cant modern, etc.

D'una manera molt generalitzada es pot dir que la veu tradicional en la conca mediterrània té les següents característiques: veu projectada i tensa, amb un esforç manifest per donar sensació d'intensitat, amb poca utilització del diafragma i concentració en el coll, amb una preferència per cantar fort, amb volum i amb un so dret, sense vibrato. El timbre acostuma a ser nasalitzat i sovint es busca de manera voluntària rugositats i trencaments. L'ornamentació se sol produir dins del fraseig melòdic amb el tractament melismàtic, i sovint es canta amb veu de pit, en un registre agut i amb un àmbit estret.

Anàlisi extret de La vocalité dans les pays d'Europe méridionale et dans le bassin méditerranéen Modal 2002